La primera vegada…

SexeJoves

En aquests moments el seu plor era desesperat i inconsolable. Tan sols uns minuts abans la seva actitud era molt diferent. Somreia constantment, de forma una mica nerviosa i incontrolada i es mantenia en un posat amb un toc d’importància que li conferia el fet d’estar flanquejada per les seves dues amigues i ser ella la protagonista del moment.

Els mòbils seguien sobre de la taula, tal com els havien deixat només entrar i, com és habitual, el tràfec era constant. L’agafo, l’ensenyo, el deixo, teclejo, comento, ric, el torno a deixar i el torno a mirar no fos cas que ens perdem alguna cosa…

Inquietant addicció la de la telefonia mòbil que afecta tantes persones, sense distinció d’edat, sexe, raça, religió, categoria social o nivell intel·lectual i que fa perdre les maneres i respecte en qualsevol tipus de situació i lloc, amb aquesta delirant atenció cap a aquest petit aparell que sembla controlar, en més d’un cas, la vida del seu amo. Disculpeu que m’aparti del tema però… algú ho havia de dir.

Les recordava a les tres. Feia relativament poc que havien vingut a l’ASSIR, amb els seus companys de curs, per assistir a una de les xerrades que les llevadores impartim als instituts. La posició era la mateixa. Ella asseguda enmig de les seves dues escortes. Xiuxiuejaven sense parar, es posaven vermelles al sentir parlar del “subidon” i la taquicàrdia provocada per l’enamorament, reien i prestaven gran atenció al fer referència a la primera vegada. Al final de la xerrada em van envoltar, volien saber més coses sobre la regla i la píndola del dia després…

I ara… No, no podia ser veritat, no s’ho volia creure, pensava que tan sols era un retard. No, no, no…

En fer-les entrar havia vist que, en el petit grup, hi havia un acompanyant masculí que esperava a la sala d’espera. Li vaig preguntar si era la seva parella… El vaig convidar a entrar i les amigues van sortir.

Es mantenia capcot, el semblant lívid, amb expressió terroritzada, feia autèntics esforços perquè les llàgrimes no afloressin. Era incapaç d’articular paraula. Es miraven de reüll. Només va ser capaç de fregar-li mínimament els dits. No hi va haver resposta.

En Raúl acabava de fer 16 anys. L’Aitana en tenia 15. Havia estat la primera vegada per a tots dos.

primvegadesA poc a poc van poder parlar. Se sentien avergonyits i espantats. No pensaven que, sent la primera vegada, allò fos possible. Tenien un preservatiu però no el van utilitzar. Estaven massa nerviosos i astorats… No sabien ben bé què havien de fer. Es van deixar portar per l’instint però les coses no van anar tan bé com havien imaginat. Al final, aquella explosió de plaer de la qual tant parlaven els amics “experimentats” no havia estat per tant. Els acostaments en els dies previs gairebé havien estat més plaents.

Tots dos, amb els seus respectius grups, havien assistit a les xerrades de l’ASSIR. Entre bromes i riures havien col·locat el preservatiu a la maqueta, havien obert els ulls desmesuradament al parlar de les diferents pràctiques sexuals i dels plaers que comporten. S’havien interessat, o no, pels diferents mètodes anticonceptius, potser es van burlar de la pregunta ingènua d’algun company i, fins i tot, pot ser que haguessin volgut donar la sensació, davant dels altres, que eren persones experimentades pel que fa al sexe. Es va parlar de la primera vegada, del risc d’un embaràs, de les infeccions de transmissió sexual. Hi havia hagut rialles en el comiat i les llevadores els varem desitjar sort a la vida i una sexualitat plaent, lúdica i joiosa però sense riscos ni danys i els varem oferir els serveis de la Tarda Jove i l’ASSIR en general. Ells van donar, o no, les gràcies i segur que alguns van demanar que els regaléssim més preservatius.

A l’Aitana i en Raúl els va poder l’emoció, el desig, el quedar bé, la inexperiència, els dubtes, la vergonya, les presses, la inseguretat i ara, allà asseguts tots dos, sentint-se totalment desvalguts i sense donar crèdit al que els hi estava succeint, inspiraven un gran sentiment de tendresa.

Pocs dies després de tot el procés, l’Aitana va tornar. No s’havien vist més. No volia saber res d’ell. No havia respost a les seves innombrables trucades i missatges. Estava envaïda per una gran tristesa i era incapaç de verbalitzar la sensació que la oprimia. Quan la vaig abraçar, el plor va tornar. La vaig convidar a seguir. Volia ajudar-la a deixar anar tot el llast que portava dins.

Adolescència. Beneïda, adorada i, per a alguns, enyorada època. Plena d’il·lusions, projectes, incertesa, primers amors i desencissos i, on el descobriment del desig, la transgressió, el desafiament, el repte, la inseguretat, la influència dels iguals, la inexistent sensació de perill, la inconsciència, el límit i el despertar de noves emocions i sentiments són una realitat.

Aquest pot semblar un simple relat però històries com la de l’Aitana i el Raúl es repeteixen en les nostres consultes amb una freqüència més gran del que desitjaríem.

Actualment les llevadores ocupem un lloc privilegiat respecte als joves i adolescents pel que fa a l’assessorament en sexualitat i prevenció… seguim al seu costat…

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Joves i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s